Saltar a continguts

Consell de Cohesió i Serveis Socials

Navegació

Menú principal

L'Entitat del mes

Imatge de complement Ampliar imatge
Montserrat Cardona - FUNDACIÓ TRESC
"La crisi ha estat una bona excusa per retornar-los cap a casa (col·lectiu amb discapacitat i malaltia mental), a situacions que crèiem superades"

Mestra i pedagoga
Gerent de la Fundació TRESC

FUNDACIÓ TRESC

13 treballadors/es (5 a temps parcial i 8 a temps complet)

124 usuaris/àries atesos/es en els diferents serveis (no inclou les noves acollides que no participen de cap servei)

2 centres de treball - (Un a Girona, on desenvolupen els programes relacionats amb el Treball amb Suport, i un a  Palafrugell, on tenen ubicat el Servei Prelaboral per a Persones amb Traston Mental Greu de la comarca del Baix Empordà)

 

 

1- Defineix la vostra entitat en una frase

Servei de suport al treball per a persones amb discapacitat i trastorn mental (Treball amb Suport)

2- Com faciliteu l’accés laboral d’aquestes persones?

El que ens caracteritza és la nostra metodologia, el Treball amb Suport. El punt de partida és que tothom, independentment de les seves característiques personals i les seves circumstàncies, té dret a tenir un lloc de treball en una empresa ordinària.

Des de TRESC el què fem és oferir-los un suport a mida per tal d’aconseguir aquest objectiu, mitjançant la formació prèvia teòrica i pràctica de diversos aspectes del món laboral, la recerca d'un lloc de treball adequat a cada persona, la formació laboral en el mateix lloc de treball amb el suport d'un/a preparador/a laboral, i el suport i seguiment a l'empresa al llarg de tot el procés d'inserció.

3- Com a entitat heu patit o patiu la crisi econòmica? En què l’heu/la patiu més?

Com a entitat privada però que desenvolupa programes d’interès públic de part de l’Administració,  la crisi econòmica generalitzada no ens ha anat gens a favor....de fet l’any 2012 varem estar a punt de tancar a causa de les retallades i dels endarreriments dels pagaments (el 70% del nostre finançament és públic, majoritàriament de la Generalitat). 

Ara bé, cal puntualitzar que des que varem començar a treballar l’any 1994 fent inserció laboral a l’empresa ordinària, les coses sempre han estat difícils ja que al no ser l’alternativa majoritària en quan a modalitat d’inserció i en no tenir un servei concertat, depenem exclusivament de les convocatòries anuals.  Podríem dir que el lema seria “de res a poc i sempre amb vent de cara” (Miquel Martí i Pol).

Per posar un exemple, la nostra convocatòria per excel·lència, la del Treball amb Suport dels anys 2012,2013 i 2014 no es va convocar fins al mes de novembre, i no es va resoldre fins el desembre, amb tots els desajustos i limitacions que comporta.

4- I als vostres usuaris? Tenint en compte com ha augmentat la precarietat laboral en el mercat ordinari, com ha afectat en les ofertes laborals destinades al vostre sector?    

Les persones que nosaltres atenem normalment estan en crisi “permanent” ja que depenen del sistema  i aquest no les ha tingut considerades com a prioritàries. L’empresa ordinària, com a part d’aquest sistema, tampoc no està pensada per a ells/es i l’imaginari social també es decanta per l’opció d’empresa protegida, centres especials de treball, que és la més coneguda i l’opció majoritària.

En època de vaques grasses tothom hi cap, mínimament, encara que siguin les persones amb menys oportunitats. En època de crisi, en canvi, la resta de col·lectius, també vulnerables i altres que se situen als límits de l’exclusió social, els passen al davant. És un fet socialment acceptat. En el fons són considerats/des ciutadans/es de segona.

A nivell d’ofertes laborals podríem dir que ens ha afectat igual que a la resta de persones que estan a l’atur. Menys contractes, més contractes temporals i més precaris (contractes curts, de poques hores, sous baixos etc.)

5- Com han respòs tan les administracions com les empreses?

Les administracions s'han trobat de cara amb la crisi de forma crua i sobtada, malgrat que la crisi ja era present al sector privat, i han hagut d'intentar "salvar els propis mobles". També han patit les retallades d'una forma important i, per tant, han retallat cap endins i cap enfora. Nosaltres som a fora i, per descomptat, ens han retallat més. Sempre és més fàcil amb els de fora...

Especialment la nova llei de les administracions locals (RSAL), provinent de l'Estat, que ens ha perjudicat més perquè ara els Ajuntaments, a qui sempre havia costat contractar directament a persones amb discapacitat i trastorn mental, "gràcies" a aquesta llei ja no poden fer-ho perquè no poden incorporar nou personal. Quan ho fan, és a través de subcontractacions d'altres empreses, especialment a través de centres especials de treball. És l'exemple de tants i tants equipaments com biblioteques, deixalleries, la presó de Figueres, i un llarg etc.

Les empreses han respòs com les persones....unes millor que d’altres. Hi ha hagut tanta diversitat de respostes com situacions. Després de 20 anys del nostre servei, aquests darrers anys hem vist com moltes empreses havien de tancar i deixaven al carrer a tots/es els seus treballadors/es, d’altres que havien de fer reduccions i que feien fora ràpidament les persones amb discapacitat que hi tenien treballant, però també al contrari, empreses que malgrat les dificultats han intentat mantenir els llocs de treball. Hi ha hagut uns anys d’espera, d’incertesa i de pocs riscos. La crisi per a alguns ha estat una excusa per recular en drets i condicions laborals i per d’altres ha estat un temps d’esforç i de lluita constants per mantenir-se. Hem vist de tot.

6-Creus així que aquesta situació ha posat en perill drets fonamentals de les persones  que ateneu?

I tant! El dret al treball és un dret fonamental, els nostres col·lectius, per història, sempre han estat col·lectius marginals, amb dret a l’assistència, a la caritat, però no amb els mateixos drets i deures que la resta de ciutadans/es. La crisi ha estat una bona excusa per retornar-los cap a casa, a situacions que crèiem superades.

Ara bé, com en tot sempre hi ha excepcions i anant al detall podem dir que tots hem après coses i aquestes situacions han permès reforçar molts vincles.

7- Teniu raons per creure que la situació està millorant, que hi ha esperança?

La conjuntura crec que millora. Ara bé, el sistema tot i que se n’ha ressentit sembla que vol renéixer per mantenir-se. És resistent!

Encara hi ha motius per a l’esperança perquè la societat civil s’està posant en marxa d’una forma més visible que altres vegades. Mantenim l’esperança perquè sempre hi ha persones disposades en tots els àmbits i entorns a col·laborar, a participar, a donar un cop de mà, a buscar alternatives i a aportar solucions.

8- Com entens el concepte de cohesió social? Com valores aquesta cohesió a la ciutat de Girona?

El concepte de cohesió passa sempre per la relació que establim entre les persones, en aquest cas els ciutadans/es de Girona. Per a mi, la cohesió és un concepte molt pràctic i passa per tenir grups de referència diferents i  perquè hi hagi contacte social  entre grups diversos. Només se m’acut una manera: que es facin activitats en comú, que es puguin interrelacionar els diferents àmbits. L’oci, la cultura, l’educació, els serveis socials, l’esport, el comerç, l’empresa etc.

És essencial que entre la gent ens coneguem i això només s’aconsegueix compartint espais. La ciutat ha de poder oferir molts i variats espais oberts de trobada. La gent, la societat civil, és qui ha de gestionar de forma diferent i diversificada aquests espais i potser des de les Administracions s’ha de poder facilitar, fomentar, col·laborar, participar en la posta en marxa de moltes iniciatives.

En relació a Girona, valoraré des del punt de vista totalment subjectiu. Som una entitat que fa 20 anys que treballem a la ciutat de Girona, tot i  que som petits, crec que som molt poc visibles i coneguts. Això té moltes causes, el nostre tarannà, el tipus de tasca que desenvolupem, la mida de la nostra Fundació, els pocs recursos que tenim i que ens tenen any rere any preocupats per la pura subsistència, que no ho hem sabut fer millor.

Ara bé, també hi ha un factor extern/intern  clar, mai no hem estat prou representatius perquè en fòrums ciutadans se’ns hagi tingut en compte. No ens sentim reconeguts. Amb interlocutors únics aconseguim que les coses siguin més fàcils, però no la cohesió social.